Lo Que Nos Sujeta a Ser Felices

Camins... Somnis i Promeses...

 Creo que este artículo de el Perodico, el que más me ha gustado de los que se han publicado desde el sabado por la tarde, refleja todo lo que siento:

Mientras estaba escribiendo sobre las lágrimas de Pep Guardiola, recibí el mensaje de un amigo que decía: «¿Por qué no escribes sobre las lágrimas de Pep?». Cuando estaba escribiendo del mensaje que les comento, recibí otro que me empujaba no a escribir, sino, directamente, a llorar: «Si lo hace Pep, ¿por qué no lo haremos los demás?». Las lágrimas se acaban convirtiendo, pues, en la esencia de este artículo que, como pueden suponer, se redactó bajo presión, mientras el Barça levantaba la sexta copa en un año, la sexta copa consecutiva, un hecho fascinante que, seguramente, será recordado por las generaciones que vendrán y que, con un poco de suerte, nosotros podremos explicar a nuestros nietos como una de las experiencias colectivas más emotivas de nuestra vida.
Puede haber gente que piense que exagero. Lo respeto, pero debo indicar a todos estos lectores que no estoy hablando de fútbol y que no estoy celebrando que 11 hombres que corren detrás de un balón han ganado en el último minuto a otro equipo de otros 11 hombres que corrían en calzón corto. El fútbol es más que eso, al igual que la literatura es más que unas hojas en blanco con manchas negras. Las lágrimas de Pep Guardiola son el mejor resumen de estos meses, de esta aventura que hemos vivido juntos, de esta felicidad difícil de describir con inmediatez. Son lágrimas del Guardiola que piensa, en unos instantes, una trayectoria de éxitos y fracasos, de sonrisas y lamentos. Son lágrimas que miran al pasado, lágrimas solidarias con aquellos que lloraron, que llorarán. Lágrimas que nos unen, que nos invitan a ser ciudadanos de la patria de los sentimientos infantiles y de la joya más ingenua y brillante. Lloremos, pues, con Guardiola. Lloremos sin saber muy bien por qué.
Lloremos.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=672030&idseccio_PK=1498

Plorem doncs!

En definitiva... se me acaban los adjetivos para describir a este Barça de Pep Guardiola. Creo que ya he dicho aquí todo lo que se podía decir del barça y lo he dejado ya a la altura de las estrellas.

Sí, el barça una vez más ha roto con todos los esquemas y ha batido todos los record posibles convirtiéndose en el campeón de las cinco copas. Los cinco trofeos de más prestigio aquí en España. Falta por ahora el mundial de clubs en diciembre, pero creo que este Barça no nos va a defraudar.

El pasado omingo el Barça derrotço definitivamente el Bilbao y logró la super copa de España, lógico. Un trofeo que en mi opinión no se tendrí aque haber disputado teniendo en cuenta que en ese trofeo se enfrentán el campeón de la liga y la copa del rey. En este cas el barça en ambas competiciones. Pero bueno, se hizo justcia y como tenía que ser lo consiguiço el barça de una manera más o menos cómoda. Cierto es que en la ida el Bilbao se adelantó al marador, pero después remontamos, según mi parecer, cómodamente. El golpe definitivo llegó  en el partido de vuelta. El barça se impusó claramente al Bilbao desde el primer minuto y este es el resultado: otra supercopa de España ara el Palmarés del Barça.

El viernes el Barça no brilló, no no lo hizo. Un campo en pésimas codiciones y un Shacktar que simplemente defendía y solo iba cn la esperanza de aprovechar rápidamente algún rechazo hizo que el partido resultara algo aburrido y brillara generalmente por la ausencia de futbol. Llegamos al minuto 90 y seguiamos empatados a cero. Un Ibrahimovic que hizo más bien poco fue substituido por Bojan y un Henry más preocupado por hacer un juego bonito que por buscar efectividad fu cambiado por Pedro. Al final, los de la cantera, los de casa tuvieron que tomar las riendas del partido. Y así fue como Pedro, el canario Pedrito, nos dio la supercopa de Europa con un gol en el minuto 115.

Y ahora a la espera del comienzo de la liga y de la llegada de "Cychrinsky". ( Perdón pero no consigo memorizar como se escribe.)

Parece que el culebrón que se ha vivido estas últimas semanas en Can Barça por fin ha terminado. Después de muchas reuniones, muchos rumores, muchas habladurías... por fin Eto'o ha aceptado fichar por el Inter de Milan. A cambio Ibrahimovic sera el nuevo " nueve" del barça, más 45 millones, más supuestamente la cesión de Hleb. Realmente no se puede quejar el Inter por que se lleva na muy buena tajada. Parece que la cosa ya es oficial así que lo único que me queda a mí como culé es agradecer a Samuel Eto'o todo el trabajo que ha hecho en el barça durante estos últimos cinco años. Sino recuerdo mal son aproximadamente unos 130 goles los que ha marcado el camerunés con la camiseta del barça y ha ayudado a todo el equipo a conseguir durante estos años unos titulos IMPORTANTÍSIMOS como son 3 ligas, 2 champions y una copa del rey, además de haber marcado en las dos finales de la champions los dos primeros goles respectiamente. Realmente, ¿ se le puede pedir algo más a un delantero? No y rotundamente No! Es posible que la etapa de Eto'o en el Barça se haya acabado... por los motivos que sea, ya se según Guardiola por una cuestión de " feeling", como dice él o por que simplemente toca renovar de aires, cambiar de caras, de jugadores. Desconozco absolutamente los motivos por los que Guardiola no ha acabado de congeniar con el jugador. Aparentemente, o almenos en este último año, des de mi humilde punto de vista, yo no tengo naa que recriminarle a Eto'o, ha marcado 30 goles en liga, ha luchado hasta el final para conseguir el deseado balón de oro ( cosa que no ha podido ser, pero bueno), se le ha visto entusiasmado con la camiseta y aparentemente había buen rollo con el equipo, así que yo no puedo decir nada más. Es cierto que ha tenido algunos errores futbolísticos, ha fallado varias ocasiones sobretodo al final de la temporada... pero y que?, n compensa todo el resto? A mi, me compensa.

 Todos sabemos que Eto'o tiene un carácter un tanto complicado... quizás algo ambicioso... pero creo que la mayoría de delanteros centro del mundo, en más o menos medida lo son.

Como ya he dicho, entiedo la postura de Guardiola de no querer a un jugador en la plantilla y no me voy a poner a cuestionar a Josep Guardiola a estas alturas después de todo lo que hizo la temporada pasa. Y el señor Guardiola ha tomado esta decisión él sabra muy bien por que será y a mí solo me toca respetarla y aceptarla. Aunque también creo que las formas en las que se ha hechado a Eto'o no son las más correctas. Creo que se tendría que haber hecho una reunión con su debido comunicado a Eto'o, con sus correspondiente diálogo... en fin... no se un montón de cosas que no se han hecho y que en parte me sabe mal por el jugador... pero bueno ahora parece que la cosa se ha terminado.

 Por último desearle a Samuel Eto'o muchísima suerte y que marqué muchos goles en la liga italiana ( solo en la liga italiana, nada de champions jeje) y aradecerle todo lo que ha hecho por el Barça estos años. Siempre ocupará un pequeño sitio en el corazón de todos los culés.

Gràcies Eto'o!

Y como no dejo su mítico: " Madrid cabró saluda al campió"  Ay que ver que bien puestoslos tiens jajaja!

... Saps?... Bé suposo que ja ho sabràs... dimecres passat el barça va guanyar la seva tercera copa de la champions, aconseguint així la millor temporada de la història del club amb un triplet ( copa, lliga i champions), que mai cap equip espanyol havia aconseguit. No sé... suposo que allà on siguis deus estar orgullos del teu barça, tant com ho estic jo o fins i tot més... Sí, jo estic orgullosa de ser del barça, i de sentir-me tant culé i català com tu, i es que no conec ningú més al món que sentís els seus colors, la seva terra, els nostres himnes tant com ho feies tu.... Per això, encara estic més orgullosa d'haver heretat tot això de tu... Estic orgullosa dels valors que em vas ensenyar, que vas ensenyar a tothom i m'encanta ser així... M'agrada pensar que sóc com una mena de reflexe teu... i ja et dic, mentre visqui, seguiré sent el teu reflexe i "predicant" tot això... i diré a tothom que el meu avi va ser el millor culé que podia haver i ensenyaré als meus fills, als meus nets tot això, tal com tu m'ho vas ensenyar a mi.

Em sap massa greu que tu... tu... que has viscut 85 anys empapat de barça, vivint cada partit i sentint cada gol, t'hagis perdut aquest moment... Però no et preocupis, si no ho has vist, jo t'ho explicaré tot detalladament quan pugi allà.

Un dia et vaig preguntar qui et semblava el millor jugador del barça... era l'epoca Ronaldinho i a mi em va extranyar que no sortis la paraula " Ronaldinho" de la teva boca... No... la teva resposta va ser : " Xavi i Iniesta, aquests són els que millor saben fer futbol"... Ja et dic, a mi aleshores em va estranyar, pero avui puc dir que tu, com sempre, tenis rao... i aquesta temporada més que mai ho han demostrat.

M'encantaria dir-te moltes coses més, però ara no puc, aixi que per despedir-me, només puc afegir que et trobo molt a faltar, massa.... que penso en tu cada dia de la meva vida i et segueixo portant al meu cor, segueixo donan-te un peto de bona nit cada nit,segueixo recordant la teva gran mà agafat la meva com sempre ho feies, recordo el tacte dels teus bigotis a la meva cara... però el que més recordo és la teva veu, quan cantaves totes aquelles cançons que m'ensenyaves, que cantavem junts tantes vegades i que tant t'emocionaven...

Gràcies avi... gràcies per deixar-me tot això.... Sempre cantarem junts, ho prometo.

T'estimo.

La teva cançó, la nostre cançó....

Desde dimecres a la nit, quan l'arbitre va pitar el final del partit entre el barça i el manchester he inentat buscar adjectius que puguin descriure aquesta sensació.... i realment... només he trobat un : inefable, que no es pot descriure ni explicar amb paraules. Portava tot el dimecres nerviosa, contant cada cuart d'hora el temps que faltava per començar el partit... els nervis invaien el meu estomag, algunes llàgrimes d'ansietat... i una explosió de sentiments dins meu des de que els jugadors dels dos equips van saltar al terreny de joc. Van ser uns 10 minuts horribles, cinc xuts a porta per part del manchester i un Valdés espectacular.. pero el manchester no va poder amb nosaltres, al minut 10, Eto'o posava al barça per davant del marcador amb un gol, procedent d'un pase d'Iniesta increible!!...Això ens donava una mica més de respiració, però encara quedava molt partit i el manchester és molt manchester.  Comença la segona part, amb un manchester enormement passiu, no semblava el manchester de sempre, però els nervis encara continuaven.... El gol de messi de cap ens va donar la victòria definitiva, una centrada de xavi amb una precisió de 1000%, i el més petitó de tots, els nostre Déu, va saltar com mai havia saltat... fins els núvols, per marcar un gol de cap que va sentenciar el partit. Tothom qui estava amb mi em deia..." això ja està fet".. però era el minut 70 i els nervis encara estaven presents... Finalment l'arbitre va pitar el final del partit i no vaig evitar caure en un bany de llàgrimes.... No sóc capaç d'explicar que sentia en aquell moment.... era un somni fet ealitat... el Barça, el meu Barça, havia fet història, aconseguint allò que mai cap equip espanyol havia aconseguit: El triplet!!!!

La celebració ens esperava a Plaça Catalunya, música, tot tipus de càntics culés, i imatges que posaven la pell de gallina, imatges que per segona vegada a la nit... em van fer plorar d'emoció... segueixo sense poder explicar el que una sent en aquell moment, només els que sentin els colors d'aquesta manera som capaç d'entrendre-ho. La meva nit s'acabava al voltant de les tres de la matinada, però la festa no ho feia encara...

Dijous tocava camp nou, a les sis de la tarda ens plantavem a l'accés14 de l'estadi, van ser dos hores llargues, exposats a un sol que asfixiava, amb gent per tots els costat. A les 8, van obrir les portees i les abalanxes de gent van ser brutals, corrents com mai ho havia fet, xocant-me amb tothom... però la espera, les abalanxes, els cops, les carreres... TOT... havia valgut la pena per trobar un lloc adient per poder veure la celebració... . A les 8 ja estavem asseguts al camp nou, poc a poc veiem com el camp nou s'omplia... càntics i més càntics... pensavem que l'espera es faria eterna, pero diverses actuacions, onades impresionants, moltes cançons i moltíssimes motivacions, van fer l'espera més amena. Al voltant de les 10:30 de la nit, els jugadros feien acte de presència entrant pel còrner... duien les copes a les mans i les van passejar durant uns instants, però els jugadros havien de tornar als vestuaris. Abans d'això, els culés vam tornar a Guardiola allò que un dia no vam saber... el famós  "ziga-zaga ziga-zaga"  . Després d'això, el camp nou va apagar les llums per primera vegada, i només veiem varies llums de colors,ara tocava posar imatges de moments increibles...  les llàgrimes ja queien inevitablement per la meva cara, un nus a l'estòmag , jo no podia parar de mirar la pantalla i plorar.. plorar i plorar... es que no se... era increible... el barça es per mi és molt més que un equip de futbol... és un sentiment una passió, és il·lusió, és somni, és admiració, és amor, és esperit,  és una nació, una ideologia...ho es TOT.   Els jugadors van entrar al vestuari i al cap d'uns 10 minuts van tornar a sortir un per un, desde els jovenets que acabaven de pujar al barça, passant pels capitans i acabant per Guardiola, acompanyat de Tito Vilanova, subjectant la copa de la champions. Tots van ser obassionats amb milers d'elogis, que van seguir quan la majoria d'ells van fer el seu breu discurs a tots nosaltres. Jo seguia tenint el cor a mil per hora... i sentia com cada vegada anava perdent més veu, però més igual... ho tornaria a fer milions de vegades més si fes falta.

A les 12, la festa va acabar, però no el meu estat d'eufòria... em sentia com en un nuvol... com si m'hagues begut 10 cubates... amb una sensació de flotar, de no saber on estava, de pensar que estava somiant... no ho sé... continuo dient que no puc explicar tot això... NO PUC!!!!

Estic somiant, estic en un somni? ... O realment tot el barcelonisme estem vivint això...? ... Sí, ho estem vivint,,,, HO ESTEM VIVINT!!!! I si fos un somni... no voldria despertar MAI!

Gràcies Barça... i Gràcies Pep!

Una de les moltíssimes cançons que van sonar ahir:

Som el centre del camp. Som la nostra precisió.Som el nostre esforç. Som atacants que defensen, defensors que ataquen. Som la nostre velocitat. Som el respecte dels nostres rivals. Som el reconeixament dels nostres rivals. Som cada gol que fem. Som els que sempre busquem la porteria contrària.

Som un.

Acabo de veure ara mateix la celebració del Barça de la copa del rei i de la lliga... I no se, no he pogut evitar sentir una mena de pessigolles a l'estòmag... i que els ulls se m'iluminessin, com si un parell de llàgrimes d'emoció volguessin deslliçar per les meves galtes. Veure això avui per la televisió, ( si, desgraciadament per la televisió), ha estat com veure realitzat un somni pel qual tots els cules ( i dic els cules de veritat) hem somiat tota aquesta temporada. L'any passat vam veure com tots els somnis queien, un darrere l'altre, pero una persona em va dir que aquest any confies en el meu estimat Barça, i aixi ho vaig fer i aqui tinc el premi. Aquest any he vist tots els partits amb intensitat, he celebrat cada gol com si fos l'últim i he sentit com si per cada gol que marquessin al barça, hem donguessin una patada a l'estomag a mi. He estat enganxada davant de la televisió desde un barça -  malaga fins a un chelsea - barça. Per que em vaig ensorrar amb el primer gol del Raúl al Bernabeu, pero als 3 minuts ja vibrava amb el primer gol d'Henry, amb la besada al braçalet de capita de Puyol, amb la celebracio de Pique etc.... Per que vaig plorar de rabia, d'impotencia, de desesperacio, els ultims 25 minuts del chelsea-  barça a stamford bridge com si s'acabes el mon, per que vaig cridar com mai havia cridat a la meva vida quan Don Iniesta va marcar aquell gol....  No crec que tothom pugui presumir de sentir els colors, els colors blaugrana al cor tant com ho sento jo. Per aixo avui sentir les paraules d'aquests grans jugadors m'han emocionat, per que se que una petita part dels seus agraïments anaven també per a mi. Pero tots aquests agraiments no son ni la meitat del que jo podria agrair a aquest club tot el que ha fet aquest any. Se que per la gent que no li agradi el futbol no ho podra entendre mai i més igual, tampoc ho pretenc. Pero se que a molts altres que ho viuen tant com jo, aquest barça els ha tornat la ilusió, el somriure, la màgia. Així que gràcies, gràcies Barça.

Pero sobretot, agrair al meu estimat Pep Guardiola, he de reconeixer que no ho veia gens clar quan ens van enunciar que Guardiola seria el nou entrenador del barça , pero aviat, vaig veure que m'havia equivocat i Guardiola es va convertir des d'aleshores en un dels meus ídols. Gràcies Guardiola, per tot el treball que has fet, per totes les ganes, per sentir els colors blaugrana per sobre de tot, per la teva paciencia, pel teu talant, per la teva precaució i pel teu magnífic Somriure.

Ara... ens queda la Champions... i sé que si el barça no la guanya plorare com una nena petita, pero tambe se que el barça ha demostrat ja davant de tot el mon qui es campio, i per mi ho sou i ho seure passi el que passi dimecres.

Visca el BARÇA!