Desde dimecres a la nit, quan l'arbitre va pitar el final del partit entre el barça i el manchester he inentat buscar adjectius que puguin descriure aquesta sensació.... i realment... només he trobat un : inefable, que no es pot descriure ni explicar amb paraules. Portava tot el dimecres nerviosa, contant cada cuart d'hora el temps que faltava per començar el partit... els nervis invaien el meu estomag, algunes llàgrimes d'ansietat... i una explosió de sentiments dins meu des de que els jugadors dels dos equips van saltar al terreny de joc. Van ser uns 10 minuts horribles, cinc xuts a porta per part del manchester i un Valdés espectacular.. pero el manchester no va poder amb nosaltres, al minut 10, Eto'o posava al barça per davant del marcador amb un gol, procedent d'un pase d'Iniesta increible!!...Això ens donava una mica més de respiració, però encara quedava molt partit i el manchester és molt manchester.  Comença la segona part, amb un manchester enormement passiu, no semblava el manchester de sempre, però els nervis encara continuaven.... El gol de messi de cap ens va donar la victòria definitiva, una centrada de xavi amb una precisió de 1000%, i el més petitó de tots, els nostre Déu, va saltar com mai havia saltat... fins els núvols, per marcar un gol de cap que va sentenciar el partit. Tothom qui estava amb mi em deia..." això ja està fet".. però era el minut 70 i els nervis encara estaven presents... Finalment l'arbitre va pitar el final del partit i no vaig evitar caure en un bany de llàgrimes.... No sóc capaç d'explicar que sentia en aquell moment.... era un somni fet ealitat... el Barça, el meu Barça, havia fet història, aconseguint allò que mai cap equip espanyol havia aconseguit: El triplet!!!!

La celebració ens esperava a Plaça Catalunya, música, tot tipus de càntics culés, i imatges que posaven la pell de gallina, imatges que per segona vegada a la nit... em van fer plorar d'emoció... segueixo sense poder explicar el que una sent en aquell moment, només els que sentin els colors d'aquesta manera som capaç d'entrendre-ho. La meva nit s'acabava al voltant de les tres de la matinada, però la festa no ho feia encara...

Dijous tocava camp nou, a les sis de la tarda ens plantavem a l'accés14 de l'estadi, van ser dos hores llargues, exposats a un sol que asfixiava, amb gent per tots els costat. A les 8, van obrir les portees i les abalanxes de gent van ser brutals, corrents com mai ho havia fet, xocant-me amb tothom... però la espera, les abalanxes, els cops, les carreres... TOT... havia valgut la pena per trobar un lloc adient per poder veure la celebració... . A les 8 ja estavem asseguts al camp nou, poc a poc veiem com el camp nou s'omplia... càntics i més càntics... pensavem que l'espera es faria eterna, pero diverses actuacions, onades impresionants, moltes cançons i moltíssimes motivacions, van fer l'espera més amena. Al voltant de les 10:30 de la nit, els jugadros feien acte de presència entrant pel còrner... duien les copes a les mans i les van passejar durant uns instants, però els jugadros havien de tornar als vestuaris. Abans d'això, els culés vam tornar a Guardiola allò que un dia no vam saber... el famós  "ziga-zaga ziga-zaga"  . Després d'això, el camp nou va apagar les llums per primera vegada, i només veiem varies llums de colors,ara tocava posar imatges de moments increibles...  les llàgrimes ja queien inevitablement per la meva cara, un nus a l'estòmag , jo no podia parar de mirar la pantalla i plorar.. plorar i plorar... es que no se... era increible... el barça es per mi és molt més que un equip de futbol... és un sentiment una passió, és il·lusió, és somni, és admiració, és amor, és esperit,  és una nació, una ideologia...ho es TOT.   Els jugadors van entrar al vestuari i al cap d'uns 10 minuts van tornar a sortir un per un, desde els jovenets que acabaven de pujar al barça, passant pels capitans i acabant per Guardiola, acompanyat de Tito Vilanova, subjectant la copa de la champions. Tots van ser obassionats amb milers d'elogis, que van seguir quan la majoria d'ells van fer el seu breu discurs a tots nosaltres. Jo seguia tenint el cor a mil per hora... i sentia com cada vegada anava perdent més veu, però més igual... ho tornaria a fer milions de vegades més si fes falta.

A les 12, la festa va acabar, però no el meu estat d'eufòria... em sentia com en un nuvol... com si m'hagues begut 10 cubates... amb una sensació de flotar, de no saber on estava, de pensar que estava somiant... no ho sé... continuo dient que no puc explicar tot això... NO PUC!!!!

Estic somiant, estic en un somni? ... O realment tot el barcelonisme estem vivint això...? ... Sí, ho estem vivint,,,, HO ESTEM VIVINT!!!! I si fos un somni... no voldria despertar MAI!

Gràcies Barça... i Gràcies Pep!

Una de les moltíssimes cançons que van sonar ahir: