Lo Que Nos Sujeta a Ser Felices

Camins... Somnis i Promeses...

Nèixer, viure i morir. Aquest es el maleït cicle de la vida. Tots sabem el dia que hem nascut... pero mai podem saber el dia en que morirem. De qui o de què depen aquest cicle de la vida? Qui decideix el dia en que deixem de viure? Estrem predestinats des del dia en que naixem a tenir una data de caducitat? Hi ha alguna cosa que decideix quant llarg pot ser el nostre futur?  o és que depenem simplement d'una qüestio de l'atzar? És realment tal putada aquest món que una mera acció, que succeix en un sol segon, pot decidir la nostra continuitat en aquest món?  Però en serio aquest atzar ha de ser també tant fill de puta?Es curiós com en un segon estem vius...i al següent simplement deixem d'estar-ho, així... només per que sí...

Ja fa cinc dies que la vida se't va emportar i fins ara no m'he atrevit a assimilar-ho... ja veus... només disset anys i... jo encara no m'ho puc creure. No em puc creure com la nostra vida es pot desfer d'aquesta manera per culpa d'un desgraciat inconscient.

Han sigut més de 10 estius junts, setmanes santes, vacances de Nadal... i sóc incapaç encara de creure'm que ja no n'hi haurà més... que la propera vegada que puji a Arseguel simplement no hi seràs.

Aquests dies només puc enrecordar-me de tots els moments que vam viure... totes les excursions per les muntanyes de Lles, aquelles llargues excursions en bici per aquells camins de sorra  ( casi m'obro el cap per voler-te seguir el ritme), els dies que baixavem a la carretera amb la bici i després eram incapaços de pujar i haviem de cridar al teu pare per que ens vingués a buscar...totes les hores que passàvem al parc, simplement columpiant-nos... els dies que ens perdíem per les muntanyes d'Arseguel, els banys a la bassa, les anades i venides del riu, els dies avorrídissims d'estiu que eren una mica més entretinguts si estàvem junts... els matins agafant mores a l'arbre de l'entrada, les tardes esperant a que fossin les sis per connectar-nos a Internet (sí, aquelles èpoques en que ens haviem d'esperar a les 6 per que era més barat),  les viciades que ens fotiem a minjuegos o a la quantitat de videjocs que tenies per allà...  els dies que jugàvem a basquet allà sota casa teva... i la ràbia que et feia que et guanyés... les setmanes després de Sant Joan... quan tiràvem els petardos que ens havien sobrat davant de Ca la Pona per que surtís cridant com una histèrica mentre nosaltres marxàvem corrents pixant-nos de riure mentre sentíem com cridava "Picoliiiiiiiiiiiiiiiin" ( així li deies tu al seu gos jaja), el dia que vas dir: "Sandra, olora a cremat" ... i efectivament s'estava cremant mig camp d'Arseguel... les tardes a la granja de la Pona o a la del teu avi, perseguint a les gallines i els conills... Els dinars i sopars a la Ballena (fugint dels suposats moros que estaven per allà amagats fora el restaurant) ... o com t'encantava fer emprenyar als Benet... als Benet i a les germanes petites... sempre anaves a tocar els nassos quan jugaven a nines a l'habitació de la Rosa... i un imments etcetara que mai acabaria d'escriure... La veritat és que sempre has sigut un bitxu i  un trapella... però no saps com em feies riure...

Gràcies Jordi, gràcies per tots i cadascun d'aquells moments que vam viure junts. Siguis on siguis... espero que sàpigues que t'estimem i que aqui et recordarem sempre, sempre et portarem a cadascun dels nostres cors.

Només em queda demanar-te que des d'allà dalt li envis tota la força del món als teus pares i a la teva germana... per que si per mi és difícil, no em puc arribar a imaginar...

I a tú, vida... ets tan injusta que a vegades fas fàstig. Això no és just...

I thought it was okey but it's not. I thought I could handle this but I can't. No matter how hard I try to keep myself away because it still hurts and today I've noticed how much it hurts, much more than I thought it would. There's nothing I can do, there's nothing I can say. I said to  myself that when this moment arrived I would be strong enough to deal with it, that it wouldn't take my smile out and I would just accept the situation, but once I 've had to face it I can't do but get nervous and feel bad. The worst thing is that it will worse ( at least for me, of course) and I'll have to see it. Anyway, I'm triying to promise myself that I let it go, I let them go and one day, sooner or later it will stop hurting, I'm sure.

All I need is a nail... and everything will be okey.

Everybody knows, the winner takes it all, the loser has to fall.

Cuando era pequeña pocas cosas me daban miedo y como más mayor más gilipoyas, más cobarde, más aprensiva.

Cree que los hombres han ignorado la gran fuerza que desprende el Amor, ya que si no le hubieran elevado Templos y Altares para rendirle sacrificios. Nos define al amor como a un íntimo anhelo de restitución de una plenitud perdida, de reencuentro con un total. Uno mismo con el ser amado. Aristófanes nos narra una antigua leyenda sobre Efialtes y Oto, hijos de tesalio Aloeo, que encadenaron a Ares e intentaron escalar el cielo para derrocar a Zeus (Homero).

Expone que, en la antigüedad, la humanidad se dividía en tres géneros, el masculino, el femenino, y el andrógino (del griego Andros-Hombre y Gino-Mujer). Los seres que pertenecían a esta última clase eran redondos, con cuatro brazos, cuatro piernas, dos caras en la cabeza y, por supuesto dos órganos sexuales. Estaban unidos por el vientre. Eran seres tan terribles por su vigor y fuerza que se sintieron suficientes para atentar contra los dioses. Puesto que Zeus no podía destruir la raza humana, dado que ésta era la que adoraba a los dioses, los castigó partiéndolos por la mitad. Apolo los curó dándoles la forma actual que tienen ambos sexos, y más tarde pasó adelante sus “vergüenzas”.

El Amor desde tiempos inmemoriales trata de unirlos, de manera que, cuando se encuentran se unen de tal forma que es para toda la vida, tratando cada uno de reunirse y fundirse con el amado y convertirse de dos seres en uno solo, de manera que tan solo podría alcanzar la felicidad nuestra especie cuando se dé el tiempo en que la mitad de la Humanidad se encuentre con su otra mitad. Cada mitad de un hombre y mujer primitivos se entregan a la homosexualidad en busca de su otra mitad, en tanto que, la mitad del andrógino se entrega a la heterosexualidad en busca de su otra mitad.

  
Et donaria amor si poguessis tornar-me’n
Et donaria amor si ens poguéssim mirar
Et donaria el món si ens poguessis parlar-me
Ho donaria tot si et pogués estimar.  
Ho donaria tot si pugués ser veritat...

There, where it hurts! Dale ahí donde duele!

M'ho dic moltes vegades al dia. Em dic : " tot està bé, no passa res", perè la veritat es que res està bé... per molt que ho intenti, per moltes riatlles, per molts balls, per molts moments....Després  arriben dies com aquests i realment veusque res està bé.

No vull que em preguntin, però no vull sentir-me sola. No vull sentir-me dèbil, importent, no vull sentir-me així. Em fa falta alguna cosa... em fa falta allò que duran tants anys vaig allunyar de mi. Avui ho necessito i aquí no ho entenen, i penso que per les meves reaccions ho haurien d'entendre, però no.

Hi ha dies en que em menjaria el món d'una queixalada, però hi ha d'altres que només vull plorar i desfogar-me, però ni això em surt.  Dies i dies.... que passin ràpid siusplau.

Si aun no he salido de una cosa que ya me estoy metiendo en otra.... Eres gilipoyas!

Qué noche más increíblemente deprimente jodeer! y qué comida de tarro más importante. Querida cabeicta mía, te puedes callar de una vez?

Para hacer la noche un poco más deprimente y tal... ¬¬